Yo no voy el dia 10-F porque no quiero hacer el payaso

Embolica que fa fort. España i Catalunya han arribat a una situació limit, politicament parlant, per culpa dels extremismes feixistes d'una i altra banda. 

Tan feixista és qui nega la possibilitat, per remota que sigui, que un poble pugui ser consultat, com feixistes són els qui sí o sí exigeixen el dret d'autodeterminació com a condició sine quanon per a mantenir un diàleg fluït i distès per a resoldre les diferències.

Al rerefons de tota aquesta estúpida i irresponsable crispació politica i social a la que s'ha arrivat, està una data clau, electoral, està clar. Em refereixo al 26-M (26 de maig proper), una jornada que promet ser força interessant perquè es renovaran ajuntaments, alguns parlament autonòmics espanyols i s'hi afegiran les eleccions europees.

La dreta més conservadora del PP, que s'ha agermanat amb l'extrema i ultra dreta de VOX, i la dreta liberal pura i dura de Ciudadanos, amb l'espanyolissim Alberto Rivera al capdavant, estan tots plegats i més juntets que mai, frisosos per a que arribi la jornada electoral amb la confiança de tornar a repetir el tripartit d'Andalusia.

Demà, a la madrilenya plaça Colón, les diferents versions de la dreta més recalcitrant i també residual del franquisme, competiran entre ells en mig de la cridoria de qui és més espanyol i de qui domina els balcons. Fastigós!.

Elcandidat independent de C's per a l'ajuntament de Barcelona, el català afrancesat Manuel Valls, va decidir participar a la convocatoria de demà a Madrid, i no se n'amaga de donar suport a la dreta i extrema dreta espanyola enfrontada contra Pedro Sánchez. 

I és que les aigües estan tan empastifades i remenades, que pel que fa a Catalunya tota aquella colla de galifardeus independentistes radicals d'Arran i dels CDR i demés fauna catalanòfila, el proper dia 26-M podrien trovar-se en una desagradable sorpresa: que a Catalunya la dreta avanci i guanyi més terreny del que van guanyar a les darreres eleccions, i que l'independentisme perdi clarament adeptes a una causa més que dubtosa.

Pablo Casado, aquesta hauria de ser l'autèntica guerra dels balcons

Aquesta gent radicalitzada que menysprea al contrincant no hauria d'oblida els resultats de les últimes eleccions catalanes, en les que C's les va guanyar, i no va assolir el Govern de Catalunya per ben poc, molt poc. I si hagués guanyat, ho hauria fet democràticament, a les urnes.
El president Torra, els de Waterloo, o el refugi del covard Puigdemont, i la gent d'ERC, han d'assumir que trencar les regles del joc com es van trencar deliberadament els mesos de setembre i d'octubre del 2017, no porten enlloc, ben al contrari, i Pedro Sánchez no pot obviar les regles de joc politic,  ni les constitucionals ni les de l'Estatut de Catalunya com es va fer des del Parlament de Catalunya estant els dies 6 i 7 de setembre.
La resta, és parafernalia politica i social, crispació del tot innecessària, i crispar la convivència social, especialment social, com s'està fent des de les altres esferes del poder de Catalunya. Jo mai podré estar al vostre costat. Mai faré el pallasso per afavorir els interessos, sovint ocults, dels que diuen que ens governen.